Sopar homenatge a Can Ventura
3 de enero de 2024
Volta per el riu la Têt
25 de agosto de 2024Refugi del camí de Nuría. 1756 m.
Un altre dia ens vam reunir el miniclub per fer la nostra excursió més emblemàtica: la pujada al refugi de Núria.
L'expectació era alta des del mateix moment en què vam quedar als Harnets 2, el lloc habitual de trobada. Els nens, plens d’energia i il·lusió, es van desenganxar ràpidament del grup principal, començant a agafar un gran avantatge mentre pujaven a bon ritme pel camí principal. Era fascinant veure com la seva entusiasme els feia avançar amb tanta facilitat, i nosaltres, els adults, intentàvem seguir el seu pas tot gaudint del paisatge.
A mesura que avançàvem, el sender s’anava fent més empinat, però això no frenava les ganes de tots. A mitja ruta, vam fer una aturada per mirar enrere i admirar les magnífiques vistes que s’obrien sobre el nostre poble. Des d’allà dalt, tot semblava tan petit i tranquil, amb les cases i els camps desplegats com un tapís ple de colors. També vam girar la mirada cap endavant, on es veia clarament el gran cim del Puigmal, imponent i majestuós, esperant-nos com un repte que ens esperava al final del camí.
.
Quan vam arribar al refugi de Núria, després d’una pujada que ja començava a deixar-nos una mica cansats, vam preparar un pícnic comunitari. Tots vam compartir els nostres entrepans, fruites i begudes, parlant i rient mentre recuperàvem forces. La sensació d’haver superat l’esforç de la pujada ens feia sentir molt bé, i la companyonia del grup feia que tot fos encara més especial.
Però no vam tenir gaire temps per descansar. Al cap d’una estona, vam començar a notar que el cel es tornava amenaçador, amb núvols que es acumulaven ràpidament i un vent que començava a bufar amb força. Sabíem que se’ns apropava una bona tempesta i, sense perdre temps, vam començar la baixada. Algunes vegades vam haver de córrer una mica més, amb el cor a punt de sortir per la boca, mentre el primer trons retumbaven a la muntanya i la pluja començava a caure de forma tímida. La baixada va ser emocionant i plena d’adrenalina, però també plena de moments per recordar i compartir.
Finalment, després d’una aventura que ens havia unit encara més, vam arribar al punt de partida, amb la roba molla però els somriures ben amples. Aquell dia, com sempre, el miniclub va viure una experiència que quedaria gravada en la memòria de tots, amb la natura, l’amistat i l’emoció com a protagonistes.
